L’article Community reconstruction of biocultural landscapes. Application in the Kokonuko Indigenous Territory (https://doi.org/10.1016/j.ecolecon.2024.108447), del que n’és coautor Joan Marull, cap de l’àrea de R+D+I a MINUARTIA, avalua com revertir els impactes socioecològics derivats de la revolució verda al territori indígena de Puracé (zona alt-andina de Colòmbia), i presenta una proposta de transició agroecològica elaborada per la comunitat Kokonuko a través d’una acció de recerca participativa, que combina els coneixements indígenes amb els científics.
Aquest és un territori del qual el paisatge bio-cultural ha estat greument alterat pel desenvolupament dels cultius intensiusi les activitats mineres abans del procés de recuperació d’aquestes terres a través d’una llarga lluita pel poble de Kokonuko. La comunitat, que fins i tot ha perdut la seva llengua, té la intenció de restaurar el paisatge com a mitjà per recuperar el seu propi destí a partir d’una forma de vida sostenible, compatible amb la seva cultura.
Revertir les conseqüències perjudicials de l’agricultura industrial requereix reduir la dependència dels inputs d’energia no renovables i la seva substitució per solucions basades en la natura fonamentades en el patrimoni bio-cultural de la comunitat. Aquest estudi avalua la gestió agrícola tradicional basada en la caracterització etnobotànica, l’anàlisi de l’energia biofísica i l’avaluació del paisatge.
Els resultats mostren que la gestió agrària tradicional, realitzada a partir de policultius socialment integrats en explotacions pilot, és multifuncional, d’alta diversitat, orientada a la sobirania alimentària i la medicina tradicional. A més, té una alta eficiència energètica en comparació amb la gestió del monocultiu industrial més relacionada amb l’aplicació d’agroquímics i la producció directa al mercat.
La recuperació de la gestió tradicional al territori indígena, prèviament optimitzada en granges pilot, facilitaria la reconstrucció de paisatges bio-culturals, reforçaria la governança indígena i recuperaria la multi-funcionalitat tradicional que assegurava la sobirania alimentària de la comunitat. En aquest sentit, la conservació de les llavors locals per part de la comunitat és essencial per generar un canvi transformador global cap a la mitigació i adaptació al canvi climàtic, el funcionament socioecològic dels paisatges i la preservació de la biodiversitat.
